Un ancià, que vivia en una gran urbs, posseïa una botiga d'antiguitats i de curiositats. En una ocasió hi va entrar un turista i es posà a parlar amb ell de tot aquell cafarnaüm de coses que hi havia a la botiga.
Abans d'anar-se'n, el turista va preguntar: "Quina és la cosa, a parer vostre, més rara i misteriosa que hi ha en aquesta botiga?"
El vellet va donar un cop d'ull als centenars d'objectes (animals dissecats, cranis enxiquits, peixos i ocells emmarcats, troballes arqueològiques, cornamentes de cérvols...); després es va girar cap al turista i li digué: "Indubtablement, la cosa més rara que hi ha aquí sóc jo."
Anthony de Mello
2 comentaris:
Sara...mira el meu Bloc...Tots els companys i companyes del meu curset eren UNICS/QUES i ESPECIALS.Tots eren miralls dels altres....què bonic!! Mai m'havia mirat en el mirall dels meus companys i no eren cap botiga d'antiguitats...eren tots jovenissims/es. Com me'ls estimo després de 10 dies de fer-nos mútuament de miralls.Una abraçada
Gran conclusió, la d'aquest ancià!
Has escrit tant en aquestes dues setmanes que em costarà bastant de temps posar-me al dia, Sara!
Publica un comentari a l'entrada