PARC NACIONAL ORDESA

Parc Nacional d’Ordesa. Després d’unes hores de camí, m’agito sobre una roca vora un riu d’aigua congelada. Els peus a dins. Els ulls ben oberts observant les estrambòtiques i meravelloses formes dels núvols. Respiro felicitat. La remor del corrent em sona a música celestial. Deixo fluir els pensaments que s’esdevenen amb una rapidesa vertiginosa. Una felicitat immensa. Pare i mare al costat. Una excursió familiar d’aquelles que s’esdevenen rares vegades. Deu minuts amb el somriure als llavis assaborint el moment.

De camí de tornada, ens trobem amb un grup de joves fent barranquisme. Sobre un pont, els observem una bona estona. El pare m’explica que 15 anys endarrera ell s’havia arriscat a fer aquest esport d’aventura amb germà i cunyat. Una experiència inoblidable que va acabar amb el peu trencat de dos d’ells. Malgrat l’anècdota, m’entren unes ganes immenses de tirar-me en aquella aigua i formar part de la naturalesa. Jo també vull experimentar el risc d’avançar per barrancs i llençar-me per precipicis. Un somni.

Al cotxe em quedo ben dormida. El so del motor és per a mi com un somnífer. De fet, ja de petita, quan no podien fer-me dormir, em portaven a fer un vol perquè m’agafés el son. Arribem a casa tard. Obro l’ordinador i veig un mail de la ràdio amb el repartiment de tasques de la setmana. Entristida, veig que només tinc una entrevista. Fantàstic, vint-i-cinc hores a la redacció per una hora de feina! Tan malament ho faig que no em poden donar més responsabilitats?! Em poso a la pàgina web del programa. Escolto un fragment de la setmana passada i me n’adono que, la única entrevista que havia preparat jo, havia estat modificada. Em deprimeixo. Tinc aquesta facilitat. Si a això hi afegim que la setmana passada la conductora del programa m’havia demanat que tornés a gravar un reportatge perquè l’entonació que li havia donat era més de "documental" que no pas de "conversa amena", podeu comprendre el meu estat d’ànim. Triturada. En resum: que faig poc i el poc que faig ho faig malament. Sóc una derrotista, és cert. Els meus pares em diuen que no m’he d’autoplànyer tant. Però és que dintre de tres mesos entraré en el món laboral, i qui em voldrà??? Aix.

Ahir vaig tocar el cel, però ja ho veieu com no tot va ser assaborir la dolçor dels núvols de sucre. Vull tornar a Ordesa!!!